Fins les passades eleccions municipals de l'any 2011, els comicis peniscolans tenien una peculiaretat: la presència assegurada d'una candidatura independent i local, encara que la majoria de les sigles d'aquest signe no mai van participar a dues convocatòries. Sí ho va fer la CIP (tot i que no ho hem trobat, és de suposar que es refereix a "Candidatura Independent de Peníscola") a les primeres eleccions democràtiques després de la II República. Juntament la CIP només hi va haver la llista del Partit Socialista. Aquella cita de 1979 va ser l'única amb dos oponents i també va ser l'única ocasió que s'ha donat un plenari bipartidista a la Ciutat en el Mar.
Com passava a la veïna Benicarló, el partit independent va vèncer aquells comicis. Encapçalats per Ramon Rovira, la CIP va traure set regidors, per quatre dels socialistes. Quatre anys després, la situació canviarà de signe i el PSPV guanya per minoria a una CIP que perd quasi la meitat dels representants i la quadruple coalició de partits de dreta, liberals i regionalistes liderats per Alianza Popular. I en minoria, Rafael Serrat és el nou alcalde peniscolà. Ho és aquesta legislatura i la següent, guanyada d'igual manera que la de 1983. Ara bé, cada cop s'incrementen les llistes presentades. Juntament el PSPV, hi ha paperetes d'AP, el Centro Democrático y Social, i del Grup Independent de Peníscola, el GIP. Les quatre formacions entraran a la Casa de la Vila.
La dècada dels 90 es va obrir amb un nou canvi en la privilegiada posició de ser el partit més votat. El Partit Popular guanyà les eleccions de 1991 al passar d'1 a 5 edils, mentre que els socialistes patien el desgast de govern i en perdien tres, sent tercera força per darrere del CDS. Per darrere, va entrar l'Agrupació Democràtica Peníscolana i va restar fora Unió Valenciana. Com a curiositat, aquesta llista d'UV va ser la primera en no tindre representació des de 1979. El popular Ricardo Albiol, en minoria, va governar els quatre anys.
L'etapa 1995-1999 va ser de les més mogudes d'aquest període històric. Fins a tres alcaldes va conèixer la Casa de la Vila. La nit electoral es va tancar, un cop més, amb que el guanyador, ara el PSPV, no assolia la majoria absoluta, i si bé fins aleshores havia format equip de govern la llista més votada, en aquesta ocasió, el triple pacte de PP, UV i Nostra Peníscola, partit de l'exalcalde Ramon Rovira, va dur els socialistes a l'oposició. Constantino Simó, del PP, va ser el primer batlle del tripartit.
Mitjada la legislatura va esclatar la bomba. En setembre de 1997 Manuel Beltran abandonava el grup del PP, deixava el partit per ingressar en Iniciativa de Progrés de la Comunitat Valenciana (escissió d'UV a la seua vegada) i passava a una oposició que sumava més edils que l'equip de govern. Pel mig hi va haver denúncies d'intents de compra de Beltran pel seu antic partit i anuncis d'una querella contra Beltran per seu antic partit. Per la seua banda, al tindre el govern a tir, el PSPV local va presentar la moció de censura, però l'alcalde Simó no va convocar el preceptiu plenari durant mesos. En aquest temps, socialistes i populars valencians havien signat un pacte antitransfuguisme, és a dir, van acordar no tirar endavant mocions de censura amb regidors trànsfugues pel mig. El PSPV peniscolà havia signat la proposta de moció abans del pacte, però, amb efectes retroactius, Blanqueries va suspendre de militància els regidors que van secundar el text. Com a curiositat, IPCV, el partit al qual va recalar Beltran, va acabar integrant-se al PP pocs mesos després.
El TSJCV va haver d'obligar a que es celebrés el ple de la moció de censura. I unes hores abans, al desembre de 1997, Simó, pressionat des del seu partit, dimitia del càrrec i obligava a canviar els termes de la moció. El seu successor va ser Carlos Caspe, d'UV, qui tampoc va convocar el plenari en els sis mesos al capdavant de la Casa de la Vila peníscolana. Tot repetint la jugada, va renunciar com a batlle hores abans de la convocatòria del plenari, prenent el relleu Ramon Rovira de Nostra Peníscola. Era maig de 1999 i la legislatura gairebé havia conclós.
Aquell mateix any també es va fer pública la sentència que inhabilitava per prevaricació Agustín Albiol, aleshores portaveu del PSPV i alcaldable en cas de prosperar la moció de censura. Albiol va recórrer la decisió de l'Audiència Provincial i va comptar amb la confiança de l'agrupació local. No passà el mateix amb l'executiva comarcal, que demanava la seua renúncia a tots els càrrecs, institucionals i orgànics, en un marc de conflictes entre famílies polítiques. Les dues parts, doncs, van iniciar un camí d'enfrontament que s'allargaria tota la següent dècada.
En aquesta tesitura es convoquen els comicis de 1999. La participació es dispara fins les vuit llistes. Es presenten per primer cop partits clàssics com el Bloc o Esquerra Unida, hi ha Alternativa Comunidad Valenciana, una escissió d'IPCV, i dues candidatures municipalistes: IP i AVP. Independents de Peníscola és la formació de l'exalcalde Rafael Serrat, i AVP l'Associació de Veïns de Peníscola, que es va retirar prèviament la jornada electoral. Quant els resultats, es va repetir la situació de quatre anys abans: els socialistes guanyen, però un acord, ara entre PP i IP (ambdòs empatats a nombre d'edils) eviten que abandone la bancada de l'oposició. El pacte de populars i independents es va tancar amb Serrat de primer edil fins la primavera del 2002, substituit en eixe moment pel cap de llista dels conservadors, Andrés Martínez.
L'any 2003 Peníscola va augmentar el seu nombre de representants fins els tretze edils. I per a tretze cadires hi van concórrer un altre cop vuit candidatures. Dues éren les novetats, i les dues, de caire municipalista. Una era l'Associació de Residents de Peníscola, orientada especialment cap la població de les urbanitzacions; l'altra, el Grup Independent Nostra Peníscola.
El gran vencedor va ser el PP d'Andrés Martínez, guanyador per majoria absoluta, circumstància aleshores estranya a Peníscola i que, no obstant això, ha esdevingut norma en les següents cites amb les urnes. Cap de les candidatures municipalistes, inclosa IP, va obtindre representació. El Bloc, pel seu costat, es va estrenar a la Ciutat en el Mar amb un regidor, els mateixos que Unió-Unión, la coalició d'Unió Valenciana.
Després de dues eleccions carregades de sigles, a les del 2007 es va retornar als vells números. Hi van concòrrer quatre, però podrien haver estat tres. El socialista Agustín Albiol, aleshores imputat per qüestions privades, va impulsar la l'agrupació Canvi i Progrés (CYP), que pretenia ser un punt de trobada entre diverses sensibilitats que abans s'havien presentat per separat. I a aquesta iniciativa volia sumar-s'hi el PSPV local, que va decidir no acudir als comicis en favor de CYP. Decisió que no va fer cap gràcia a la direcció comarcal del partit, va prendre les regnes de la filial peniscolana i va promoure la formació d'una llista a corre-cuita.
Al remat, Canvi i Progrés va avançar el PSPV, amb dos i un regidor respectivament. Molt allunyats, però, dels nou del PP. El Bloc va mantindre la representació.
Sopresivament, CYP no es va presentar a les eleccions del 2011. Sense aquesta competència directa, els socialistes recuperaven la xifra de tres edils de l'any 2003. L'altra novetat va ser la llista d'Esquerra Unida encapçalada pel veterà Rafael Serrat, qui va aconseguir arrabassar-li l'edil al Bloc. Per sobre, el Partit Popular i Andrés Martínez conservaven la còmoda majoria absoluta de 9 regidors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada