A Benicarló, les primeres eleccions democràtiques des de la II República es van resoldre amb la victòria d'un partit local i independent, el Grup Independent Garbí, liderat pel que seria alcalde José Maria Febrer Callís, reconegut metge de la ciutat. Amb sis regidors, el Garbí va avançar els dos grans partits de la Transició espanyola, el Partit Socialista -ací PSPV- i la Unión de Centro Democrático, els quals van empatar a cinc regidors. L'edil que faltava per a tancar el plenari va ser per al Partit Comunista, mentre que la Organització Revolucionària de Treballadors, de caire maoista, va quedar sense representació. Al remat van ser cinc les paperetes a disposició dels primers votants caduferos, el nombre més comú en les successives cites amb les urnes, ja que només s'ha pujat a sis candidatures en 1991 i 2011, i només s'ha baixat a quatre en 2003.
El Garbí, únic partit municipalista de Benicarló en època recent, va tindre el seu gran moment en 1983, quan creix fins els vuit regidors, a només un de la majoria absoluta. Tot i això, Febrer serà el batlle durant els quatre anys de legislatura. Mentre, la UCD desapareix i es substituïda per la quadruple coalició liderada per Alianza Popular, que obté quatre edils, un menys que els socialistes. Els comunistes surten de l'ajuntament, i des d'aleshores no hi tornaran a entrar, ni com a PCE ni com a després Esquerra Unida, malgrat ser una candidatura fixa. Tampoc entrà aquell any el Partido Demócrata Liberal, el partit comandat per Garrigues Walker.
La història del Grup Independent Garbí es tanca el 1987. Eixe any ja no es presenta a les eleccions, i el seu espai com a partit majoritari es ocupat pel PSPV. La candidatura encapçalada per Juan Vicente Rambla es fa amb la majoria absoluta. Per l'arc de la dreta, Alianza Popular esdevé el principal partit. També hi hauran els dos últims edils centristes, un pel CDS i l'altre pel Partido Demócrata Popular, creat des de les cendres de la UCD.
L'any 1991 el Partit Popular es converteix en el partit més votat a Benicarló, una posició que mantindrà fins l'actualitat. En aquella primera ocasió no va saltar a la majoria absoluta, però tot i la presència al plenari de dos partits frontissa, Unitat del Poble Valencià i Unió Valenciana, Jaime Mundo va encetar un mandat que s'estendria durant catorze anys. En aquesta dècada de majoria conservadora i els socialistes com a primer partit de l'oposició també es van veure, progressivament, les darreres participacions de sigles històriques com el CDS o UV.
En el tombant de segle, el Bloc Nacionalista Valencià, l'antiga UPV, va començar a guanyar força. Al 1999 ja va empatar a quatre regidors amb els socialistes, i al 2003 -quan es va passar de 17 a 21 regidors en joc- va pujar fins a cinc, la qual cosa li permetia decidir el color de l'ajuntament. Va ser una legislatura moguda que es va obrir amb un pacte entre populars i valencianistes, posteriorment aquests últims van eixir de l'equip de govern, i finalment, l'abril del 2005, la moció de censura de Bloc i PSPV posava el segon batlle socialista, Enric Escuder.
El govern progressista a penes va durar dos anys. Tot i que el PSPV va guanyar representació, l'altra cara de la moneda va ser la forta caiguda del Bloc, que va perdre més de la meitat dels seus edils. El Partit Popular, ara sota Marcelino Domingo, va recuperar l'alcaldia amb dotze regidors, xifra que encara s'eixamplaria a tretze als següents comicis. D'altra banda, el 2007 va ser l'estrena d'Esquerra, a punt d'entrar aleshores com quatre anys més tardl L'última candidatura apareguda a Benicarló va ser la del Partido Familia y Vida, una formació ultraconservadora, la qual tampoc va tindre fortuna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada