Ciutadans preveu presentar candidatura a Benicarló

A la candidatura de Ciutadans a Vinaròs que publicàvem passat dilluns hem d'afegir-ne una altra a Benicarló, segons apunten fonts del partit recollides per diversos mitjans com La Plana al Dia i el Mediterráneo. C's és un dels partits que han gaudit d'un considerable creixement en el darrer període electoral i des dels seus inicis restringits a Catalunya, han sobrepassat el Sénia. 

Amb una organització de tall provincial, a la circumscripció castellonenca Ciutadans s'ha organitzat en quatre òrgans comarcals, un d'ells corresponent a "Castelló Nord" i coordinat pel vinarossenc Ramon Grau. Precisament, la secció de la ciutat llagostinera ha estat la que més s'ha deixat veure d'ençà la seua presentació en societat cap el mes d'abril.

A més de llistes a Vinaròs i Benicarló, el Maestrat i els Ports podrien comptar amb alguna candidatura més del partit d'Albert Rivera, atès que en paraules del coordinador provincial, "estan en condicions de tancar deu candidatures més" sense específicar noms, les quals se sumarien a les deu ja concretades, les dues que tractem en aquest article i la resta a la Plana.

Podem encara no ha decidit si es presenta a Peníscola

Després de començar a funcionar a finals del mes de setembre, la secció ("cercle") de Podem a Peníscola ha començat a treballar en les seues diverses comissions, tal com anunciava aquesta setmana el Mediterráneo en un breu, en el qual també informa, de manera puntual, que "encara no s'ha decidit si hi haurà candidatura" a la Ciutat en el Mar.

El cercle peniscolà és un més dels que s'han format en els darrers mesos al Maestrat, sobretot arran de l'èxit de Podem a les passades eleccions al Parlament Europeu. Benicarló, Vinaròs, Alcalà de Xivert o Atzeneta són altres localitats en les quals hi podem trobar d'altres cercles, que es caracteritzen per una alta activitat a les xarxes socials.

Ciutadans presentarà candidatura a Vinaròs

El grup de Vinaròs del partit Ciudadanos-Ciutadans ha confirmat que, "amb quasi tota seguretat", hi participaran amb una candidatura a les municipals de la pròxima primavera, tal com recull el Diari del Maestrat, arran d'un acte del partit a la ciutat, una conferència amb Carolina Punset, qui fòra número tres de C's a les eleccions europees. Precisament, en vísperes d'aquells comicis, cap el mes d'abril, es va presentar Ciutadans de Vinaròs.

En cas de materialitzar-se la llista de C's, i a l'expectatives de possibles pactes sobretot en l'espectre de l'esquerra, aquestes eleccions municipals podrien esdevindre les que més paperetes hi presentarà en el registre històric de la ciutat del Baix Maestrat.

Esquerra i Els Verds reediten pacte a Vinaròs, al qual EU estaria disposat a unir-se'n

Tal com informa Xavier Flores i recull el Vinaròs News, el coordinador d'Els Verds a la ciutat llagostinera, Ramon Adell, ha apuntat que el pacte entre el seu grup i Esquerra Repúblicana del País Valencià es repetirà a les properes eleccions municipals, reeditant d'aquesta manera l'acord que els va portar a assolir un regidor al plenari vinarossenc, Lluís Batalla. El mateix Adell tancava aquella papereta.

Aquest anunci es produeix mentre les diverses forces d'esquerra a Vinaròs s'organitzen de cara a uns comicis locals que es prometen oberts a múltiples sorpreses, i especialment, confien en la davallada dels dos grans partits, PP i PSPV. 

Una de les opcions que pren forma en diverses ciutats és la creació dels denominats "Guanyem", una coalició de partits d'esquerres. Aquest moviment sorgit arran de la formalització de Guanyem Barcelona, la candidatura que té a Ada Colau com a portaveu i que pretén ser un punt de trobada per a partits com ara les CUP, ICV, EUiA, Podem, Partido X, Equo o Procés Constituent. En el cas de Vinaròs, ja existeix un "Guanyem", encara que només amb una modesta presència virtual: una pàgina a Facebook.

EU Vinaròs es prestaria a negociar un pacte municipalista d'esquerres

El mateix article del Vinaròs News es fa ressò de les declaracions de Manuel Villalta, coordinador d'Esquerra Unida de la ciutat, qui es mostra disposat a acceptar la crida de Ramon Adell a sumar més grups a l'acord ERPV i EV, i qualifica la iniciativa de "positiva i realista (...) en les condicions adequades seria beneficiosa per a la ciutadania" i reclama "diàleg, sinceritat i transparència" a les negociacions. Per a Villalta, una coalició de totes les forces polítiques d'esquerres poden possibilitar un "canvi polític a Vinaròs".

Aquestes converses a tres bandes entre els partits d'esquerra a Vinaròs seran també la reedició de les que van tindre lloc fa quatre anys. En aquella ocasió, al remat ERPV-EV i EUPV no van tancar cap acord i van concórrer en dues llistes, amb la fortuna de cara per a la primera. De fet, al passar les eleccions i segons informava Mediterráneo, Villalta va assenyalar que el triple pacte hagués obtingut dos regidors i hagués evitat la majoria absoluta del Partit Popular, tot arribant a culpar Batalla i Adell de personalismes". Finalment, caldrà estar atents si ara la taula de pactes tindrà una cadira més, la de Podem.

Xaro Miralles, candidata del PSPV de Benicarló

Font: Facebook de PSPV Província de Castelló. Miralles és a la segona fila i segona columna per la dreta.

Els socialistes han estat les formacions més matineres a l'hora d'encetar la precampanya pròpiament dita de les municipals. El passat diumenge 19 d'octubre van celebrar les primàries per a les candidatures a totes aquelles localitats superiors als 20.000 habitants: votació en cas de diverses opcions o nomenament automàtic en cas d'una sola opció. Com vam comentar en un anterior article, les dues agrupacions socialistes del Maestrat i Ports que es veien afectades éren les de Vinaròs i de Benicarló: la primera va sol·licitar (i se li va concedir) una pròrroga fins el 30 de novembre per a escollir el futur cap de cartell, i de la segona no en sabíem res, un silenci que fàcilment podíem interpretar com signe de continuïtat.

Així ha estat. En un acte del secretari general del PSPV, el morellà Ximo Puig, amb els i les alcaldables sorgides de les primàries de diumenge passat, hi trobem Xaro Miralles, candidata a l'any 2011 i des d'aleshores portaveu del grup socialista al plenari benicarlando, amb la qual cosa ja tenim la primera candidata confirmada no només a Benicarló, sinó també a tot el territori que abasta aquest blog. Confirmada si confiem en la fotografia, atés que ni des dels canals del PSPV Benicarló (Facebook, Twitter i web) ni des del perfil de Miralles a Twitter (@xaromiralles) hi ha cap informació al respecte. 

Un sondeig del PP pronostica que els populars i el PSPV mantenen els diputats provincials al Maestrat i els Ports

Un apartat consubstancional del joc de les eleccions són, sens dubte, les enquestes i sondejos, les travesses prèvies a la cita amb les urnes. En campanya, en precampanya i ara ja pràcticament de manera regular al llarg de les legislatures, tant mitjans de comunicació com els propis partits realitzen les seues consultes a un percentatge dels votants, i mitjançant la "cuina", la interpretació a partir de la intenció directa de vot, el record de vot i altres tècniques estadístiques, marcar les tendències polítiques de la societat. Sempre que siguen netes i amb una fitxa accessible, és clar.

Si bé a les estatals i autonòmiques són contínues, a les municipals les enquestes són més escadusseres. Més encara si baixem a poblacions menudes com les de les comarques del Maestrat i els Ports. De tant en tant, però, sí que es donen certs resultats, sobretot a mesura que s'apropa la data dels comicis.

A mitjans de la setmana passada es va publicar el resultat d'un sondeig encarregat pel Partit Popular de cara a les eleccions provincials valencianes, és a dir, a les Diputacions com la que ens ocupa, la de Castelló. La institució provincial es tria a partir de la suma dels vots a les municipals, agrupat en els diversos partits judicials, entitats infraprovincials de l'administració de justícia establertes a l'any 1834, l'any següent a la divisió provincial de l'Estat espanyol. Aquesta suma de totes les paperetes explica el per què es presenten candidatures fantasma a diverses localitats. Segons la població, cada partit judicial aporta un nombre determinat de diputats al plenari, els quals han de ser regidors electes.

Foto: Wikimedia

Cal tindre en compte que els partits judicials electorals són diferents als partits judicials actuals. Més que diferents, són els originals, sense que s'haja tingut en compte les posteriors modificacions que sí han afectat a l'administració de justícia. D'aquesta manera, a les comarques castellonenques, avui en dia tenim cinc partits judicials, però per a la Diputació en consten nou. D'aquests, quatre estan radicats en el nostre territori: Morella (1 diputat), Sant Mateu (1), Albocàsser (1) i Vinaròs (3 diputats, l'únic que es manté entre els cinc actuals).

El sondeig del Partit Popular

Amb aquesta llarga introducció volem posar en context les dades de l'enquesta del PPCV de cara a establir els seus resultats a les Diputacions, que recordem, des del govern espanyol les han dotat amb més competències, tot i ser les úniques institucions electes de forma indirecta. A l'any 2011, tots sis representants es van repartir entre el quatre del Partit Popular (dos de Vinaròs, el de Sant Mateu i el d'Albocàsser) i els dos del Partit Socialista (el restant de Vinaròs i el de Morella). El resultat al 2015 seria el mateix ,segons el sondeig de la formació conservadora, la qual cosa, de retruc, apunta que les xifres de vots municipals seria també semblant a l'obtinguda ara fa tres anys i mig.

Sant Mateu - històric de les municipals

Els processos democràtics santmatevans en el període que abasta des de 1979 fins avui es van obrir amb un empat. Els dos grans partits d'aquelles primeres eleccions, el Partit Socialista i la Unión de Centro Democrático van obtindre cinc regidors cadascun. L'onzé va correspondre a una candidatura independent, qui va afavorir la pujada de l'alcalde del PSPV José Manuel Vilagrasa. Quatre anys després el batlle va revalidar mandat gràcies a la majoria absoluta de la seua llista, mentre que l'espai de centre-dreta era ocupat per la coalició capitanejada per Alianza Popular en lloc de l'extinta UCD. També els independents, ara com Independents de Sant Mateu, van mantindre el representant al plenari.

Els comicis de 1987 es van presentar amb una important novetat: a causa del despoblament, Sant Mateu reduïa els seus edils d'onze a nou. A més a més, ja no hi va haver cap tercera llista: socialistes i populars (encara per AP) es repartirien el plenari. Els resultats també van deixar la novetat: la dreta es feia amb el govern de la capital històrica del Maestrat amb 5 edils per 4 del PSPV. Ramon Arnau va ser l'alcalde aquella legislatura.

A la següent, el PP va presentar com a cap de llista a un vell conegut de la política santmatevana. Manuel Ferreres havia estat ja alcalde entre 1967 i 1974, i désset anys després va retornar al càrrec, ara sí, amb el vistiplau de les urnes. Ferreres ha estat el batlle que més temps ha ocupat la Casa de la Vila en el temps que ens ocupa: vint anys, cinc legislatures consecutives obtenint-hi la majoria absoluta.

Entre 1991 i 2011 no hi va haver moviment de sigles a l'equip de govern, però sí a l'oposició. No hi hauria un tercer partit fins els darrers comicis del segle, quan concórre Unió Valenciana, que a les postres, aconsegueix un escó. Posteriorment, altres candidatures d'aquest signe ideològic, com ara Unión-Unió o Coalició Valenciana, no van tindre la mateixa fortuna. El 2007 fins i tot s'hi va sumar una quarta llista, la de l'Agrupació Progressista de Sant Mateu, que va comptar amb un regidor. Eixe any es van recuperar els onze seients al plenari perduts dues dècades enrere.

Finalment, com hem vist en l'article que analitza els últims tres anys i mig, a les passades municipals, el PSPV va recuperar el govern amb la primera alcaldessa de la localitat, Ana Besalduch, en un marc bipartidista i sense Ferreres com a candidat del Partit Popular (de forma simbòlica tancava la llista).

Càlig - històric de les municipals

Històricament, Càlig ha estat una de les places fortes dels socialistes maestratencs. Entre les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura i l'any 2007, el Partit Socialista va enllaçar una darrere l'altra la majoria absoluta. Fins a set ocasions, repartides entre els tres mandats d'Agustí Mercè i els quatre de Manuel Anglés.

Per la banda contrària, l'adversari gairebé sempre va ser el gran partit de centre-dreta a nivell valencià i estatal. Així, si al 1979 era la Unión de Centro Democrático, al 1983 va ser la coalició d'Alianza Popular, Partido Democráta Popular, Unión Liberal i Unió Valenciana, i des de 1987, primer AP i el seu continuador, el Partit Popular. La figura d'una tercera candidatura era del tot esporàdica. Als comicis que enceten aquest període hi havia preparada una papereta de l'Organització Revolucionària dels Treballadors, l'ORT, però que es va retirar abans d'hora. I a la dècada dels 90 sorgeix Unió Valenciana, que obté regidor l'any 1999.

L'any 2007 va ser anys de canvis. La vila afrontava la polèmica instal·lació de l'abocador de la Bassa, al terme de Cervera però proper al nucli urbà calijó. Les reinvindicacions veïnals, articulades al voltant de la plataforma antiabocador, van motivar la creació de l'Agrupació d'Electors de Càlig, que es presentava als comicis sota aquesta bandera. La posició tèbia i fins i tot a favor dels socialistes, especialment els comarcals i provincials, van passar-los factura. Encara això, van guanyar les eleccions per solament quatre vots, que traduït a regidors deixava un empat entre PSPV i PP. El desempat el tenia l'edil de l'AEC, que va optar per la segona opció, entrant-hi, a més, a l'equip de govern de José Anglés.

La coalició entre populars i independents es va allargar fins el maig de 2009, mitjada la legislatura, quant Albert Querol, representant de l'AEC, va eixir del govern calijó a causa de les discrepàncies en qüestions d'urbanisme i turisme residencial. Com que l'acord entre AEC i PSPV era difícil, amb l'abocador generant actualitat, els populars van esgotar els dos anys restants sense patir cap moció de censura.

Al 2011, tots tres actors van repetir participació. L'Agrupació d'Electors va concórrer sota el paraigües de la marca Compromís. A més a més, el plenari creixia en dues cadires més, fins aplegar a la xifra d'onze edils. I eixos dos nous seients se'ls va apropiar la candidatura socialista, mentre que PP i AEC-Compromís repetien resultat. D'aquesta manera, Càlig, ara amb Ernestina Borràs, la primera batllesa de la localitat, continua éssent plaça forta del PSPV almenys fins el proper mes de maig.

Vilafranca - històric de les municipals

Vilafranca és una vila de ritmes propis. A mig camí dels Ports, on pertany per història i sentiment, i del Maestrat, on l'enquadren per administració i comunicació, a tocar de l'Aragó. Gairebé és l'únic municipi de l'interior que ha frenat considerablement el minvament demogràfic gràcies a una forta indústria tèxtil, situant-se frec a frec amb Morella, la capital turística i de serveis del rerepaís nostrat. Aquesta circumstància s'ha reflectit en els moderns governs del municipi de la pedra seca. Només cal apreciar, amb una simple ullada, que ací, a diferència de la resta del veïnat en sentit extens, el bipartidisme és l'excepció, no pas la norma.

Curiosament, el primer ajuntament democràtic després de la II República sí va ser de dos colors. A la Unión de Centro Democrático, però, no la va acompanyar el Partit Socialista, sinó el Partit Comunista. Una nova mostra de l'especificitat vilafranquina. Tot i les arrels obreres, la UCD va obtindre el triomf, amb un regidor per sobre del PCPV. Jaime Vives va ser l'alcalde i va repetir mandat al 1983, representant ara al Partido Demócrata Liberal amb el mateix nombre d'edils. Els comunistes, per contra, sortien de la Casa de la Vila: els seus cinc seients se'ls repartien, ara sí, els socialistes i la coalició d'Alianza Popular. A dia d'avui, Vives és edil al grup popular.

Justament PSPV i AP van ser els més votats el 1987. Els socialistes, de la mà de Roger Tena, van obtindre una majoria absoluta que repetirien en dues ocasions més. A les files de l'oposició se succedien els canvis. Primer, amb els populars hi entraven els regidors de l'acord IU-UPV i del Centro Democrático Social. El CDS duplicava regidors i esdevenia segona força en la següent convocatòria, en la qual Esquerra Unida va acudir en solitari i va presentar candidatura, sense fortuna, Unió Valenciana. Al remat, PP i EUPV serien les úniques llistes alternatives als socialistes a l'any 1995.

Als comicis de 1999 s'hi va formar l'única candidatura municipalista. L'Agrupació d'Electors C. Independents de Vilafranca, AE-CIV, de caire progressista, va entrar amb força al plenari: va ser el partit més votat, i tot i no sumar majoria absoluta, l'independent Francesc Miralles va exercir de batlle durant la legislatura. El creixement del CIV va afectar especialment el PSPV, el qual va davallar poc menys de la meitat dels vots. També va baixar el PP i UV es va quedar fora de nou.

EL CIV va tindre un recorregut tant curt com exitós. Quatre anys després, el seu lloc l'ocupaven, per separat, el Bloc i l'Entesa, la marca d'Esquerra Unida aquell 2003. Els socialistes, sense guanyar ni perdre regidors respecte el període anterior, esdevenia de nou la formació més votada. Òscar Tena pren aleshores les regnes de la població, regnes que manté ininterrumpidament des d'aquell moment.

A l'igual que el CIV, Bloc i Entesa, tot i tindre presència a la Casa de la Vila, no van presentar llista a les municipals del 2007. El PSPV va aprofitar-se d'aquesta situació i va atraure aquest vot fins aconseguir la majoria absoluta amb vuit regidors d'onze en joc, la xifra més alta en aquest històric. Per concloure, com hem tocat en l'article dedicat al que ha passat a les urnes vilafranquines recentment, el PSPV de Tena va assolir una nova majoria absoluta, el PP continua a l'oposició i es va estrenar amb un edil Plataforma per Vilafranca, lligada a la coalició Compromís.

Morella - històric de les municipals

Morella, la històrica capital dels Ports, és el primer municipi que topetem per sota del nivell dels 5.000 habitants. De fet, els morellans i morellanes d'avui en dia són al voltant de les 2.500 habitants. Una circumstància de la qual es pot traure una altra lectura: 43 dels 47 municipis del Maestrat i els Ports no apleguen als tres mil habitants.

Com ja hem pogut constatar en l'anàlisi del període electoral des de les últimes eleccions locals, i sumant-hi l'experiència prèvia del blog Municipals 2011 al Maestrat i els Ports, a partir d'aquesta línia que obre Morella, l'escena política predominant és la bipartidista, bé amb els dos grans partits a escala estatal i nacional, o bé amb un d'ells dins d'una coalició més àmplia.

La localitat que ens ocupa ara és un exemple de manual del primer cas. Des de 1979, només en la convocatòria de 1983 hi va haver més de dues llistes. Des d'aleshores, Partit Socialista i Partit Popular han bipolitzat el plenari morellà, sovint amb major fortuna per als primers, fins a esdevindre una de les places fortes del PSPV (de fet, actualment és el municipi més gran que governen al nostre territori).

A les primeres eleccions democràtiques després de la II República van acudir la Unión de Centro Democrático y el Partit Socialista. Va guanyar l'UCD, qui va col·locar Rafael Sabater com a primer alcalde. Sabater no va concloure la legislatura i va dimitir a causa de la polèmica generada pel fet que residira a Castelló, on exercia de docent. Francisco Blasco va ser el substitut, reelegit a la següent convocatòria, eixa de 1983 que esmentàvem suara. La UCD s'havia desfet i alguns dels seus quadres havien fundat nous partits de centre i liberals. 

A Morella, com altres municipis, s'hi van presentar diverses candidatures de centre-dreta: d'una banda la quadruple coalició d'Alianza Popular, Partido Demócrata Popular, Unión Liberal i Unió Valenciana, i d'altra, el Partido Demócrata Liberal. Precisament, aquest PDL de l'alcalde Blasco va ser el guanyador en minoria, amb un edil més que el PSPV, però els dos regidors d'AP-PDP-UL-UV no van contemplar un canvi de signe. Blasco, a l'igual que el seu antecessor, també va dimitir. Fou al gener de 1987 a causa d'una polèmica al voltant del Pla General d'Ordenació Urbana. Ramon Tena exercí de batlle els pocs mesos fins el següents comicis electorals. 

Des de 1987, AP (després Partit Popular) i PSPV han estat els únics contrincants a la Casa de la Vila. Els populars, sense la competència dels centristes i liberals, van obtindre el triomf eixe any. José Vives va ser el darrer alcalde de dreta, ja que a partir de 1991, els socialistes controlaran el plenari de la capital portenca. Primer amb Javier Fabregat i després amb Ximo Puig, el batlle morellà més conegut fora de la comarca. Puig va guanyar fins a cinc eleccions municipals consecutives, alternant diferències de 6 a 5 i 7 a 4 regidors respecte a l'oposició del PP. Al juny de 2012, després de ser escollit com a Secretari General dels Socialistes Valencians i previsiblement candidat a la Generalitat en 2015, Puig va renunciar al seu càrrec en favor de Rhamsés Ripollés.

Peníscola - històric de les municipals

Fins les passades eleccions municipals de l'any 2011, els comicis peniscolans tenien una peculiaretat: la presència assegurada d'una candidatura independent i local, encara que la majoria de les sigles d'aquest signe no mai van participar a dues convocatòries. Sí ho va fer la CIP (tot i que no ho hem trobat, és de suposar que es refereix a "Candidatura Independent de Peníscola") a les primeres eleccions democràtiques després de la II República. Juntament la CIP només hi va haver la llista del Partit Socialista. Aquella cita de 1979 va ser l'única amb dos oponents i també va ser l'única ocasió que s'ha donat un plenari bipartidista a la Ciutat en el Mar. 

Com passava a la veïna Benicarló, el partit independent va vèncer aquells comicis. Encapçalats per Ramon Rovira, la CIP va traure set regidors, per quatre dels socialistes. Quatre anys després, la situació canviarà de signe i el PSPV guanya per minoria a una CIP que perd quasi la meitat dels representants i la quadruple coalició de partits de dreta, liberals i regionalistes liderats per Alianza Popular. I en minoria, Rafael Serrat és el nou alcalde peniscolà. Ho és aquesta legislatura i la següent, guanyada d'igual manera que la de 1983. Ara bé, cada cop s'incrementen les llistes presentades. Juntament el PSPV, hi ha paperetes d'AP, el Centro Democrático y Social, i del Grup Independent de Peníscola, el GIP. Les quatre formacions entraran a la Casa de la Vila.

La dècada dels 90 es va obrir amb un nou canvi en la privilegiada posició de ser el partit més votat. El Partit Popular guanyà les eleccions de 1991 al passar d'1 a 5 edils, mentre que els socialistes patien el desgast de govern i en perdien tres, sent tercera força per darrere del CDS. Per darrere, va entrar l'Agrupació Democràtica Peníscolana i va restar fora Unió Valenciana. Com a curiositat, aquesta llista d'UV va ser la primera en no tindre representació des de 1979. El popular Ricardo Albiol, en minoria, va governar els quatre anys.

L'etapa 1995-1999 va ser de les més mogudes d'aquest període històric. Fins a tres alcaldes va conèixer la Casa de la Vila. La nit electoral es va tancar, un cop més, amb que el guanyador, ara el PSPV, no assolia la majoria absoluta, i si bé fins aleshores havia format equip de govern la llista més votada, en aquesta ocasió, el triple pacte de PP, UV i Nostra Peníscola, partit de l'exalcalde Ramon Rovira, va dur els socialistes a l'oposició. Constantino Simó, del PP, va ser el primer batlle del tripartit.

Mitjada la legislatura va esclatar la bomba. En setembre de 1997 Manuel Beltran abandonava el grup del PP, deixava el partit per ingressar en Iniciativa de Progrés de la Comunitat Valenciana (escissió d'UV a la seua vegada) i passava a una oposició que sumava més edils que l'equip de govern. Pel mig hi va haver denúncies d'intents de compra de Beltran pel seu antic partit i anuncis d'una querella contra Beltran per seu antic partit. Per la seua banda, al tindre el govern a tir, el PSPV local va presentar la moció de censura, però l'alcalde Simó no va convocar el preceptiu plenari durant mesos. En aquest temps, socialistes i populars valencians havien signat un pacte antitransfuguisme, és a dir, van acordar no tirar endavant mocions de censura amb regidors trànsfugues pel mig. El PSPV peniscolà havia signat la proposta de moció abans del pacte, però, amb efectes retroactius, Blanqueries va suspendre de militància els regidors que van secundar el text. Com a curiositat, IPCV, el partit al qual va recalar Beltran, va acabar integrant-se al PP pocs mesos després.

El TSJCV va haver d'obligar a que es celebrés el ple de la moció de censura. I unes hores abans, al desembre de 1997, Simó, pressionat des del seu partit, dimitia del càrrec i obligava a canviar els termes de la moció. El seu successor va ser Carlos Caspe, d'UV, qui tampoc va convocar el plenari en els sis mesos al capdavant de la Casa de la Vila peníscolana. Tot repetint la jugada, va renunciar com a batlle hores abans de la convocatòria del plenari, prenent el relleu Ramon Rovira de Nostra Peníscola. Era maig de 1999 i la legislatura gairebé havia conclós. 

Aquell mateix any també es va fer pública la sentència que inhabilitava per prevaricació Agustín Albiol, aleshores portaveu del PSPV i alcaldable en cas de prosperar la moció de censura. Albiol va recórrer la decisió de l'Audiència Provincial i va comptar amb la confiança de l'agrupació local. No passà el mateix amb l'executiva comarcal, que demanava la seua renúncia a tots els càrrecs, institucionals i orgànics, en un marc de conflictes entre famílies polítiques. Les dues parts, doncs, van iniciar un camí d'enfrontament que s'allargaria tota la següent dècada.

En aquesta tesitura es convoquen els comicis de 1999. La participació es dispara fins les vuit llistes. Es presenten per primer cop partits clàssics com el Bloc o Esquerra Unida, hi ha Alternativa Comunidad Valenciana, una escissió d'IPCV, i dues candidatures municipalistes: IP i AVP. Independents de Peníscola és la formació de l'exalcalde Rafael Serrat, i AVP l'Associació de Veïns de Peníscola, que es va retirar prèviament la jornada electoral. Quant els resultats, es va repetir la situació de quatre anys abans: els socialistes guanyen, però un acord, ara entre PP i IP (ambdòs empatats a nombre d'edils) eviten que abandone la bancada de l'oposició. El pacte de populars i independents es va tancar amb Serrat de primer edil fins la primavera del 2002, substituit en eixe moment pel cap de llista dels conservadors, Andrés Martínez.

L'any 2003 Peníscola va augmentar el seu nombre de representants fins els tretze edils. I per a tretze cadires hi van concórrer un altre cop vuit candidatures. Dues éren les novetats, i les dues, de caire municipalista. Una era l'Associació de Residents de Peníscola, orientada especialment cap la població de les urbanitzacions; l'altra, el Grup Independent Nostra Peníscola.

El gran vencedor va ser el PP d'Andrés Martínez, guanyador per majoria absoluta, circumstància aleshores estranya a Peníscola i que, no obstant això, ha esdevingut norma en les següents cites amb les urnes. Cap de les candidatures municipalistes, inclosa IP, va obtindre representació. El Bloc, pel seu costat, es va estrenar a la Ciutat en el Mar amb un regidor, els mateixos que Unió-Unión, la coalició d'Unió Valenciana.

Després de dues eleccions carregades de sigles, a les del 2007 es va retornar als vells números. Hi van concòrrer quatre, però podrien haver estat tres. El socialista Agustín Albiol, aleshores imputat per qüestions privades, va impulsar la l'agrupació Canvi i Progrés (CYP), que pretenia ser un punt de trobada entre diverses sensibilitats que abans s'havien presentat per separat. I a aquesta iniciativa volia sumar-s'hi el PSPV local, que va decidir no acudir als comicis en favor de CYP. Decisió que no va fer cap gràcia a la direcció comarcal del partit, va prendre les regnes de la filial peniscolana i va promoure la formació d'una llista a corre-cuita. 

Al remat, Canvi i Progrés va avançar el PSPV, amb dos i un regidor respectivament. Molt allunyats, però, dels nou del PP. El Bloc va mantindre la representació.

Sopresivament, CYP no es va presentar a les eleccions del 2011. Sense aquesta competència directa, els socialistes recuperaven la xifra de tres edils de l'any 2003. L'altra novetat va ser la llista d'Esquerra Unida encapçalada pel veterà Rafael Serrat, qui va aconseguir arrabassar-li l'edil al Bloc. Per sobre, el Partit Popular i Andrés Martínez conservaven la còmoda majoria absoluta de 9 regidors.

Alcalà de Xivert - històric de les municipals

El municipi d'Alcalà de Xivert i Alcossebre s'ha caracteritzat per una nombrosa presència de partits i candidatures de caire municipalista i independent, ja des de les primeres eleccions democràtiques després de la II República, les de l'any 1979, quan hi van concòrrer dues, CAD i OIX. L'escassa documentació disponible a la Xarxa ha impossibilitat trobar-ne ni tan sols el nom que amagaven aquelles sigles (tot i que OIX ben bé podria ser quelcom semblant a "Organització Independent Xivertenca"). Ambdòs partits van traure representació, desfent l'empat a quatre regidors que havien resultat els dos grans partits, els socialistes del PSPV i els centristes de la UCD. Al remat, Juan Castillo, dels primers, va ser batlle durant eixa legislatura.

Curiosament, les següents eleccions també van acabar en empat entre el PSPV i la quadruple coalició conservadora liderada per Alianza Popular. La clau del govern la tenia l'únic regidor del Centro Democrático Social, i al llarg d'aquella legislatura es van succeir fins a tres batlles, un per cadascun dels partits. Primer el centrista Joaquín Puig, després el socialista Daniel Durà i finalment, el popular Juan Garcia Barceló. D'altra banda, la primera participació de comunistes i valencianistes no va tindre fortuna.

Els comicis de 1987 van ser els que més candidatures van moure fins eixe moment, sis llistes. I paradoxalment, va ser la de menys partits en el plenari, tan sols dos, AP i PSPV. Garcia Barceló va revalidar mandat. Quatre anys després les cartes canviarien de mans a favor dels socialistes de Rafael Segarra. Però tornant a aquell 1987, als típics -per vistos també en altres pobles de la comarca- UPV, EU, UV o CDS (tot ells amb presència a Alcalà de Xivert) també hi van haver una llista del PTE-UC, el Partido de los Trabajadores de España-Unión Comunista, la formació de Santiago Carrillo escindida del PCE en 1985 i integrada al PSOE només sis anys més tard.

L'etapa bipartidista del municipi gaspatxer conclou el 1995, quan Esquerra Unida obté representació per primer cop. Els seus dos regidors són imprescindibles per dilucidar qui serà el proper batlle gaspatxer entre socialistes i populars. Finalment, EU es va abstindre en la votació i la major quantitat d'edils conservadors van possibilitar que aquests recuperaren l'alcaldia xivertenca. Serà la primera legislatura de Francisco Juan Mars, qui s'ha mantingut com a primer edil de la vila fins el dia d'avui, amb la interrupció de l'etapa 2003-2007 que veurem posteriorment, i des d'aquell moment el Partit Popular ha guanyat les successives eleccions municipals. La següent, 1999-2003, per majoria absoluta.

Els comicis del 2003 arriben amb dues novetats. Per un costat s'incrementa en dos el nombre de regidors en joc, i per l'altre, es presenten fins a set candidatures. Ambdues circumstàncies es repetiran les convocatòries posteriors. De fet, quatre anys després es va aplegar a les nou llistes. Ni a poblacions amb el triple d'habitants com Vinaròs o Benicarló s'ha aplegat a eixes xifres. Però, retornem de nou al 2003.  Hi trobem les quatre partits clàssics -PP, PSPV, EU (Entesa) i Bloc- i tres novetats: l'AIAA, el GIPAXA i IC. L'AIAA era l'Agrupació Independent Alcalà-Alcossebre, amb forta implantació entre els residents europeus del nucli cossebrer, el GIPAXA (o GIPAXAL, GIP.ax.al o simplement GIP) el Grup Independent Popular d'Alcalà de Xivert-Alcossebre, escissió del PP local, i l'IC Iniciativa Ciutadana, formada també per residents foranis de les urbanitzacions costaneres.

El PP guanya per majoria relativa, el PSPV en trau un edil menys, i després, fins a quatre partits obtenen un seient al plenari. De fet, tots els que es presenten, tret d'IC -i no per molt-. Un quadriple acord entre socialistes, el Bloc i els municipals de l'AIAA i el GIPAXA convertien Isabel Soriano en la primera alcaldessa gaspatxera. Va ser una coalició inestable, amb l'eixida del regidor socialista Olivier Herrera (que va passar a no-adscrits) i d'AIAA, però tot i això, la moció de censura no va arribar.

Com dèiem, nou van ser les paperetes que els votats d'Alcalà i Alcossebre tenien a la seua disposició als col·legis electorals del 2007. Dels set anteriors, tothom repetia. Les dues novetats éren l'Assemblea Ciutadana dels Pobles de Castelló, creat Herrera i antics membres d'Esquerra Unida. Tot i la denominació provincial, era de caire local, com ara el PLAA, el Partit Liberal d'Alcalà-Alcossebre, també més de costa que d'interior com l'AIAA i encapçalat pel propietari de la televisió local; i finalment, com a mitja novetat, Anem els Ciutadans, continuadora d'IC. 

Tot i la concurrència, el Partit Popular de Francisco Juan Mars es va fer amb la majoria absoluta, mentre que el PSPV romania igual. D'entre la resta de formacions, només el GIPAXA i el PLAA van traure representació. 

Acabem ja amb les darreres municipals, a les quals s'hi va afegir una nova sigla independent: el GRACAA, el Grup d'Acció Ciutadana Alcossebre-Alcalà (note's l'ordre dels topònims) d'una línia semblant a Anem els Ciutadans. Per contra, AIAA, ACPC i la mateixa Anem ja no hi van participar. Com hem tractat en l'article del cicle electoral a Alcalà de Xivert, els comicis es van tancar amb el millor resultat històric del PP, l'estabilitat del PSPV i el retorn del Bloc, així com tornar a ser un plenari sense cap força independent després de vuit anys i set partits.

Benicarló - històric de les municipals

A Benicarló, les primeres eleccions democràtiques des de la II República es van resoldre amb la victòria d'un partit local i independent, el Grup Independent Garbí, liderat pel que seria alcalde José Maria Febrer Callís, reconegut metge de la ciutat. Amb sis regidors, el Garbí va avançar els dos grans partits de la Transició espanyola, el Partit Socialista -ací PSPV- i la Unión de Centro Democrático, els quals van empatar a cinc regidors. L'edil que faltava per a tancar el plenari va ser per al Partit Comunista, mentre que la Organització Revolucionària de Treballadors, de caire maoista, va quedar sense representació. Al remat van ser cinc les paperetes a disposició dels primers votants caduferos, el nombre més comú en les successives cites amb les urnes, ja que només s'ha pujat a sis candidatures en 1991 i 2011, i només s'ha baixat a quatre en 2003.

El Garbí, únic partit municipalista de Benicarló en època recent, va tindre el seu gran moment en 1983, quan creix fins els vuit regidors, a només un de la majoria absoluta. Tot i això, Febrer serà el batlle durant els quatre anys de legislatura. Mentre, la UCD desapareix i es substituïda per la quadruple coalició liderada per Alianza Popular, que obté quatre edils, un menys que els socialistes. Els comunistes surten de l'ajuntament, i des d'aleshores no hi tornaran a entrar, ni com a PCE ni com a després Esquerra Unida, malgrat ser una candidatura fixa. Tampoc entrà aquell any el Partido Demócrata Liberal, el partit comandat per Garrigues Walker.

La història del Grup Independent Garbí es tanca el 1987. Eixe any ja no es presenta a les eleccions, i el seu espai com a partit majoritari es ocupat pel PSPV. La candidatura encapçalada per Juan Vicente Rambla es fa amb la majoria absoluta. Per l'arc de la dreta, Alianza Popular esdevé el principal partit. També hi hauran els dos últims edils centristes, un pel CDS i l'altre pel Partido Demócrata Popular, creat des de les cendres de la UCD.

L'any 1991 el Partit Popular es converteix en el partit més votat a Benicarló, una posició que mantindrà fins l'actualitat. En aquella primera ocasió no va saltar a la majoria absoluta, però tot i la presència al plenari de dos partits frontissa, Unitat del Poble Valencià i Unió Valenciana, Jaime Mundo va encetar un mandat que s'estendria durant catorze anys. En aquesta dècada de majoria conservadora i els socialistes com a primer partit de l'oposició també es van veure, progressivament, les darreres participacions de sigles històriques com el CDS o UV.

En el tombant de segle, el Bloc Nacionalista Valencià, l'antiga UPV, va començar a guanyar força. Al 1999 ja va empatar a quatre regidors amb els socialistes, i al 2003 -quan es va passar de 17 a 21 regidors en joc- va pujar fins a cinc, la qual cosa li permetia decidir el color de l'ajuntament. Va ser una legislatura moguda que es va obrir amb un pacte entre populars i valencianistes, posteriorment aquests últims van eixir de l'equip de govern, i finalment, l'abril del 2005, la moció de censura de Bloc i PSPV posava el segon batlle socialista, Enric Escuder.

El govern progressista a penes va durar dos anys. Tot i que el PSPV va guanyar representació, l'altra cara de la moneda va ser la forta caiguda del Bloc, que va perdre més de la meitat dels seus edils. El Partit Popular, ara sota Marcelino Domingo, va recuperar l'alcaldia amb dotze regidors, xifra que encara s'eixamplaria a tretze als següents comicis. D'altra banda, el 2007 va ser l'estrena d'Esquerra, a punt d'entrar aleshores com quatre anys més tardl L'última candidatura apareguda a Benicarló va ser la del Partido Familia y Vida, una formació ultraconservadora, la qual tampoc va tindre fortuna.

Vinaròs - històric de les municipals

Un cop hem dedicat una sèrie d'articles a repassar i analitzar el període electoral comprés entre la celebració de les anteriors eleccions municipals i el moment actual, iniciarem un nou conjunt d'escrits en els quals ens centrarem només en els comicis locals des del final de la dictadura franquista, és a dir, les primeres lliures després de la II República, que van tindre lloc a l'any 1979 i les esmentades al 2011. En total, han estat nou cites amb les urnes per escollir regidors i alcaldes. Per a les dades ens hem basat en els resultats oferits per la plataforma institucional Argos, de la Generalitat Valenciana, i en lloc de recórrer la nostra geografia en ordre alfabètic ho farem en ordre demogràfic, des del municipi més populós, Vinaròs, fins el de menor nombre d'habitants, Castell de Cabres.

Comencem amb la ciutat llagostinera, doncs. El primer partit que va obtindre la victòria l'any 1979 va ser la Unión de Centro Democrático. Ara bé, al no aconseguir la majoria absoluta, el pacte entre els altres dos partits amb representació, el PSPV i la Unitat Popular Independent, van proclamar el socialista Ramon Bofill com primer edil vinarossenc. La UPI va ser una candidatura local integrada pel partit nacionalista català PSAN i per independents. En total es van presentar sis llistes, un nombre que es repetirà, junt a cinc, en totes les eleccions. Les altres tres van ser d'esquerres: el Partit Comunista, el Moviment Comunista del País Valencià i l'Organització Revolucionària de Treballadors. Com a curiositat, de les sis, quatre sigles no hi tornaran a aparèixer en les paperetes: UCD, UPI, MCPV i ORT.

Entre 1983 i 1991, el PSPV va dominar l'escena política vinarossenca, sempre amb Ramon Bofill al capdavant, tot i que solament el 1987 van ser majoria absoluta. La plaça com a segon partit del municipi va estar força més disputada. Així, el 1983, els independents de l'AVI, formació creada des de l'extinta UCD van tindre quatre representants, un per sobre de la quadruple coalició entre Alianza Popular, el Partido Demócrata Popular, la Unión Liberal i Unió Valenciana. Aquesta entesa de dreta regionalista es va disgregar en tres candidatures quatre anys després, afavorint a Alianza Popular, la qual encara es reforçà més en 1991, ja sota la marca de Partit Popular, per damunt del PDP o del Partido Liberal. D'aquesta època també cal destacar el Centro Democrático Social i els comunistes (PCE primer i EU més tard, en coalició amb els valencianistes d'UPV), amb diverses presències al plenari. 

1995 va ser l'any del canvi per dues raons. El creixement de la ciutat va comportar l'augment de regidors de 17 a 21 seients en joc, i d'altra banda, eixos comicis van col·locar el Partit Popular com a la principal força municipal i el PSPV com a immediat perseguidor, una situació que ha mantés fins avui en dia. Els dos grans partits, amb 10 i 9 edils respectivament, depenien de les decisions dels dos regidors d'Esquerra Unida, els quals podien equilibrar la balança en un o en altre costat. El PP va prendre l'equip de govern i el va exercir durant tres anys, fins que el 1998 va aplegar la moció de censura. El popular Jacinto Moliner va haver de cedir el lloc a Ramon Bofill. Junt els tres actors esmentats, a aquella jornada electoral hi van ser presents Unitat del Poble Valencià, que tornava a participar en solitari després de dotze anys, i Unió Valenciana.

Sens dubte, la polèmica moció de censura a un any de les eleccions de 1999 no va resultar al remat beneficiosa per als seus participants. Es va saldar amb una caiguda de dos regidors per als socialistes i altres dos per a Esquerra Unida, qui sortia de l'ajuntament. Per contra, pujaven dos i dos els populars, ara sí amb majoria absoluta i un nou actor, el Partit de Vinaròs Independent. Aquell any seria la darrera participació d'Unió Valenciana a Vinaròs després de tres intents infructuosos, i la primera i última del Partit Democràtic de la Nova Esquerra, una escissió d'EU que es va incorporar al PSOE.

El Partit Popular podria haver revalidat la seua majoria absoluta, però els enfrontaments interns van donar pas a l'escissió de diversos edils en el GIPV, el Grup Independent Popular de Vinaròs, que va estar a punt d'obtindre representació i va suposar una important pèrdua de vots per al PP. El tripartit entre PSPV, PVI i Bloc-Esquerra Verda, amb l'alcaldia de l'independent Javier Balada, va prendre un relleu que van mantindre al 2007, ja sense el GIPV, integrat de nou al Partit Popular, amb el socialista Jordi Romeu com a nou batlle i amb el Bloc fora de l'equip de govern i com a partit frontissa entre govern i coalició en empat. EUPV, sota la marca l'Entesa o amb coalició amb Els Verds i Izquierda Repúblicana, no va assolir cap regidor.

L'etapa PSPV-PVI va tocar la seua fi al 2011. Com dotze anys enrere, els coaligats van davallar, sobretot la baula més feble i van propiciar la majoria absoluta del PP de Juan Bautista Juan. Mentre, el Bloc es feia amb el tercer lloc en perjudici dels independents sumant-hi un altre regidor i entrava al plenari Esquerra, candidatura que ja s'havia presentat quatre anys abans. Finalment, Esquerra Unida va quedar fora un altre cop.

Xert, 2011-2014

I amb Xert concloem aquesta repassada pel cicle electoral que va començar amb les passades eleccions municipals. En aquesta vila de l'interior del Baix Maestrat, el PP va revalidar la victòria. Els conservadors, amb José Segarra al capdavant, van sumar el 58% dels vots i quatre regidors, mentre que l'oposició del Partit Socialista es va quedar amb tres representants. La legislatura s'esgota sense que hi haja hagut cap relleu.

Foto: Panoramio

Les eleccions del 2011

El Partit Popular també va triomfar a les autonòmiques amb un registre semblant que les locals, el 60%. I també els socialistes van ser la segona força, amb un terç de les paperetes aproximadament. En aquest marc dominat pels dos grans partits, cap altra llista va sobrepassar els tres punts.

L'escletxa entre el PP i el PSOE a Xert es va eixamplar al novembre fins els trenta-set punts (64% per als populars, 27% per als socialistes). Com a tercera força treu el cap tímidament Compromís: 3,32%.

Les eleccions del 2014

Si arreu de l'Estat i en el nostre territori les passades convocatòries europees van deixar un panorama de caiguda bipartidista i pujança de formacions alternatives, Xert va fer el seu propi camí de continuïsme amb els comicis anteriors. Fins i tot va assolir una participació alta, en comparació a altres moltes places. Així, el PP, tot i patir un minvament, va guanyar un altre cop amb el 47,5%, i els socialistes van crèixer dos punts, fins el 29%. Més allunyats, Compromís i Esquerra Unida van empatar al 4%, i Podem i UPyD van sobrepassar en dècimes els tres punts percentuals.

En el cas de repetir-se aquests resultats en unes municipals, tancaríem el cicle tal com el vam iniciar: 4 edils populars per tres de socialistes.

Vistabella del Maestrat, 2011-2014

El sostre del Maestrat, Vistabella, als peus del Penyagolosa, s'ubica en la comarca "oficial" de l'Alcalatén, tot i el propi cognom del topònim l'uneix a la història maestratenca. Ací, al 2011 la formació municipalista Candidatura per Vistabella, CPV, va revalidar el mandat. Va obtindre dos terços dels vots emesos, traduits en cinc regidors. Més ben dit regidores, ja que elles són majoria a l'equip de govern, amb Belén Bachero com a primer edil. L'altre terç de les paperetes va acabar al casiller del Partit Popular, que sumen els altres dos regidors restants. Hi va haver una tercera candidatura, la del Partit Socialista, la qual només va traure un sol vot: ni tan sols es van votar a si mateixos. Actualment, el plenari es composa de les mateixes set persones escollides al maig del 2011.

Foto: Comunitat Valenciana

Les eleccions del 2011

Sense la presència del majoritari CPV, el PP va guanyar les eleccions valencianes a Vistabella amb el 46%, seguit d'Esquerra Repúblicana del País Valencià amb un 22%, quatre punts per davant del PSPV. Finalment, Compromís va obtindre un 5,6% i Esquerra Unida, un 4,5%.

El panorama multipartidista de maig es va diluir al novembre. Al Congrés, els dos grans partits van obrir el resultat electoral: el PP va fer majoria absoluta, 56% i el PSOE va aplegar al 27%. Més allunyat hi trobem Compromís amb el 7,4%. Per últim, tant Esquerra Unida com ERPV va saltar per poc la tanca dels tres punts percentuals.

Les eleccions del 2014

Amb un 41%, els populars van ser l'opció preferida a Vistabella del Maestrat de cara als passats comicis a l'Europarlament. Mentre, els socialistes van baixar fins el 12% i va ser de nou desplaçats com a segon partit, ara per Primavera Europea-Compromís, qui supera els vint punts. Cal ressenyar també les xifres de Podem (4,93%) i Esquerra Unida (3,52%).

Com en altres poblacions amb un partit municipalista (i fort, com és el cas del CPV), els resultats europeus perden validesa si els provem a col·locar en un escenari local. Fet aquest apunt i si mirem la simulació d'Icon.cat, hi trobaríem un canvi a Vistabella, amb governd el PP amb quatre regidors. L'oposició quedaria configurada per dos valencianistes i un socialista.

Vinaròs, 2011-2014

A l'extrem nord de la costa maestratenca hi ha Vinaròs, el municipi més poblat del territori que abasta aquest blog, a tocar dels trenta-mil habitants. Aquesta demografia també facilita la concurrència d'un bon grapat de formacions polítiques a la localitat, de manera que a les passades municipals, l'electorat vinarossenc va poder triar entre sis paperetes, xifra només superada per Alcalà de Xivert. La cita de maig del 2011 va girar el panorama polític que durant l'anterior dècada havia governat la ciutat. El Partit Popular es va fer amb la majoria absoluta, 11 regidors encapçalats pel nou alcalde Juan Bautista Juan, encara que en percentatge es va quedar al 47%. La coalició del Partit Socialista i del Partit de Vinaròs Independent que havia format l'equip de govern durant dues legislatures, va davallar: el PSPV es va quedar en 26,7% i sis regidors, mentre que el PVI només obtenia un regidor gràcies al 8,38%. A més a més, els independents perdien la situació de tercera força en favor del Bloc. Els valencianistes obtenien el 9,16% pujaven a dos regidors. L'últim regidor va ser per al candidat d'Esquerra Repúblicana, que va traure el 6,23%. Finalment, la llista d'Esquerra Unida només va aconseguir el 2,56% i va quedar sense una representació que tal volta hagués obtingut de prosperar el pacte amb ERPV.

Foto: Viquipèdia

Dels vint-i-un regidors escollits a les urnes, dos han estat els relleus que s'han succeït al llarg de la legislatura. En el si del PVI, el seu cap de llista Javier Balada va assumir la desfeta de la formació municipalista i va dimitir del càrrec com a lider del partit, tot renunciant al càrrec de regidor, que va ser ocupat per la número dos, Maria Dolores Miralles. I tot parlant de números dos, el del Partit Popular, Ernesto Molinos, va presentar la seua dimissió per motius professionals al gener de 2013. El seu substitut segons la candidatura havia de ser el diputat a Corts Mariano Castejón, qui va renunciar en favor de Miguel Ángel Vidal.

Les eleccions del 2011

El Partit Popular va fer doblet a Vinaròs aquella jornada electoral. Amb un percentatge quasi idèntic a les locals, el 47%, va ser la candidatura més votada a la ciutat. Va traure catorze punts per davant del PSPV, la segona formació. Ja més allunyat hi va quedar Compromís, amb el 6,28%. Per la seua banda, tant Esquerra Repúblicana com Esquerra Unida van tindre un empat al voltant dels quatre punts percentuals.

Pel que fa als comicis de Madrid, el PP va aconseguir sobrepassar la tanca dels 50 punts (això sí, per tan sols unes dècimes). Els socialistes van continuar en la franja del terç de vots. Esquerra Unida va fer-se amb la plaça de tercer partit (4,58%) per davant de Compromís (4,14%).

Les eleccions del 2014

La cita electoral europea va tindre a Vinaròs dues davallades a tindre en compte: la participació, per sota del 50%, i el bipartidisme: tant Partit Popular, guanyador dels comicis, com el Partit Socialista van vorejar el 25% dels sufragis, amb a penes cent vint paperetes de diferència entre ells. La sorpresa de la nit electoral arreu de l'Estat, Podem, també va irrompre amb força a la ciutat llagostinera. Va fregar el 12%, per davant del 8,3% d'Esquerra Unida. Per la seua banda, les candidatures de Compromís, UPyD i Esquerra van quedar entre el 6,25% i el 5%. Finalment, Ciutadans va ser l'última llista a pujar de la barrera dels tres punts.

Si prenem aquests resultats i els traslladem a un escenari municipal, el simulador electoral d'Icon.cat ens indica que dels cinc colors de l'actual plenari en passaríem a set (i sense comptar el PVI, que no està present a les europees). Així, el PP perdria fins a quatre regidors i matindria set, només un per davant dels socialistes. Podem entraria amb tres edils i Esquerra Unida amb dos. I amb un regidor hi hauria representació de Compromís, UPyD i Esquerra Repúblicana.

Villores, 2011-2014

Villores és un dels municipis més menuts de la comarca dels Ports. De fet, és la setena localitat menys poblada del conjunt del País Valencià, amb prop de mig centenar de veïns. Així, el seu plenari només consta de tres persones, dos sota signe del PSPV, inclós el batlle Ivan Bono, i l'altra del PP. El segon candidat popular va ser qui va quedar fora en els comicis a règim de Consell Obert.

Foto: villores.com

Les eleccions del 2011

A Villores, com altres micropobles de les nostres comarques, la baixa població fa que cada papereta sume un percentatge a tindre en compte: en el cas de les autonòmiques, un 2,7%. Així, amb només 24 vots, el PSPV va ser la tria dels villorans (64%), per davant del PP, qui va obtindre un quart de l'escrutini. Esquerra Unida, amb el 8%, va ser la tercera força.

Pràcticament aquestos resultats es van repetir per al Congrés espanyol: el PSOE va fer el 63%, el PP el 23% i EU, de nou el 8%.

Les eleccions del 2014

Aquesta passada primavera, la urna de Villores només va recollir divuit vots a candidatures. I d'eixos, dotze, dues terceres parts, van refermar el municipi com a plaça socialista. El PP només en va recollir-ne tres, un 16,6%, i després, amb un sol vot que equival al 5,56%, hi ha Esquerra Unida, Compromís i els animalistes de Pacma.

Amb xifres tan baixes i més encara si prenem el caràcter de Consell Obert, la simulació d'Icon.cat no és aplicable estrictament al cas de Villores, tot i així, sí que deixa entreveure que unes municipals repetirien la composició d'avui en dia al plenari.

Vilar de Canes, 2011-2014

Al centre de l'Alt Maestrat, Vilar de Canes és un dels municipis més menuts de la comarca, tant pel que fa a la geografia com a la demografia. Amb un cens que no aplega als dos-cents habitants, les municipals es decideixen ple règim de Consell Obert, on es vota a la persona i no al partit. Encara que a aquesta localitat ja se sabia d'antuvi que el PP ostentaria l'alcaldia: la candidatura socialista només presentava dos noms per a cinc edils en joc, de manera que els populars obtindrien tres o quatre.

Foto: Panoramio

Al remat van ser quatre. La més votada, Ma Asunción Garcia, va esdevindre la batllessa del poble. Les altres places de regidors van estar força més disputades: tots es van concentrar en la forquilla de 53 a 50 paperetes. Tots cinc edils es mantenen en el seu lloc actualment.

Les eleccions del 2011

Les diferències entre els dos grans partits va ser més reduïda a les eleccions valencianes. El Partit Popular va guanyar de nou amb el 55% dels vots pel 37% dels socialistes. En aquest marc bipartidista, cap altre partit va superar els tres punts.

La situació es va donar un altre cop al mes de novembre. En ocasió dels comicis al Congrés espanyol, el PP va revalidar la victòria tot i perdre un grapat de vots, el 51% que va arreplegar el PSOE, el 40%. Per la seua banda, el 3% va ser una fita impossible de saltar per a qualsevol altra candidatura.

Les eleccions del 2014

Tal com ha succeït en altres poblacions del nostre entorn, els comicis europeus van trencar el domini esclafant de populars i socialistes i van permetre que altres formacions obtingueren resultats considerables. A Vilar de Canes no va ser una excepció. És cert que PP i PSOE van encapçalar la llista, 39% i 31% respectivament, però en tercer lloc hi ha Podem, que debuta amb el 18% dels vots. També cal tindre en compte a UPyD (8%) i a Compromís (3%).

De totes aquestes sigles, només les tres primeres hi serien al plenari en cas de que unes municipals copiaren percentatges. Amb un empat entre PP i PSPV, l'edil de Podem faria de frontissa.

Vilanova d'Alcolea, 2011-2014

A l'extrem sud del territori que comprén el Maestrat històric, ja a la coamrca "oficial" de la Plana Alta, hi trobem el municipai de Vilanova d'Alcolea, conegut per la seua Fira del Cavall, i sobretot, pel celebèrrim aeroport aixecat al seu terme. Quant a la política local, a l'any 2011, època en que es va inaugurar aquesta infraestrucutra peatonal i símbol internacional dels recursos malbaratats, l'AVI, l'Agrupació Vilanovina Independent, va revalidar el seu mandat per altres quatre anys.

Foto: panoramio

Els independents, encapçalats per Francisco Oller, es van fer amb la majoria absoluta, un 54%, quaranta vots més que l'oposició del PP. Va ser crucial la retirada de la candidatura del PSPV, a penes una setmana i mitja abans dels comicis. Els socialistes van considerar que la concurrència de dues paperetes progressistes podia dividir el vot en favor dels populars. A dia d'avui, els set regidors escollits a les urnes mantenen el seu càrrec.

Les eleccions del 2011

Si les municipals ens deixaven un triomf progressista, les autonòmiques d'aquell mateix dia giraven en sentit conservador. El Partit Popular, amb gairebé el mateix nombre de vots a les dues urnes, va ser el triomfador de les valencianes amb el 49%, setze punts per davant del Partit Socialista. En tercer lloc hi apareix Compromís amb el 8,66%

Si fa no fa, el panorama no va variar massa en els pocs mesos que van separar la convocatòria anterior de les espanyoles. El PP va fregar de nou la meitat dels vots, mentre que el PSOE pujà fins els 38%. Compromís roman amb un 6,30% i Esquerra Unida salta la barrera dels tres punts percentuals.

Les eleccions del 2014

Les posicions es van tornar a repetir a les passades eleccions europees. El PP va tornar a imposar-se a Vilanova d'Alcolea, ara bé, amb només el 33%. També els socialistes van patir una davallada i van baixar dels trenta punts. Com en altres indrets, la baixada bipartidista va tindre l'efecte balança en la pujada de nombroses formacions alternatives. Així, Compromís va aplegar a l'11%, Podem (7%) va sobrepassar Esquerra Unida (6%) i UPyD va superar els cinc punts percentuals.

No es pot fer una previsió sobre les municipals vilanovines sense tindre en compte la candidatura municipalista de l'AVI, actualment la més votada. Fins i tot cal valorar un escenari en el que de nou, els socialistes s'aparten a un costat per no partir l'electorat. Encara això, i com a simple curiositat, si apliquem l'escrutini europeu, les següents locals, obtindríem una nova majoria progressista amb tres edils del PSPV i un de Compromís, mentre que els altres tres serien del partit més votat, el PP.

Vilafranca, 2011-2014

Geogràficament i històrica, Vilafranca ha estat la frontissa entre els Ports de Morella, el Maestrat i la comarca aragonesa de Cantavella. Avui en dia, encara que el terme vilafranquí va ser part del morellà, pertany a la comarca "oficial" de l'Alt Maestrat, sent, a més a més, el municipi més poblat de la mateixa. Una població que ha basat la seua riquesa en una important indústria tèxtil que s'ha vist minvada en els darrers temps, a l'igual que la seua demografia amb un cens que amenaça de perdre la referència dels dos mil habitants.

Font: Viquipèdia

En el pla electoral, les municipals del 2011 van donar-li per tercer lloc la confiança al batlle socialista Óscar Tena, qui va obtindre la majoria absoluta (53%) i sis regidors. Mentre l'oposició va quedar configurada pels quatre membres del Partit Popular i un regidor de Compromís. Actualment, els onze escollits continuen conformant el plenari de Vilafranca.

Les eleccions del 2011

El resultat de les autonòmiques d'aquella jornada electoral va ser pràcticament una còpia de les urnes locals. El PSPV va guanyar també amb el 52% dels vots, el PP va ser el segon amb el 33% -tan sols dotze vots de diferència entre municipals i valencianes-, i Compromís va ser la tercera força amb gairebé deu punts. Cap altra formació va sobrepassar la barrera del 4%.

A les generals espanyoles, però, la història va canviar. El Partit Popular arrabassava la majoria al Partit Socialista per un estretíssim marge de només set vots. I a la vegada, Esquerra Unida, amb el 6,32%, avançava a Compromís, que es va quedar al 5,40%.

Les eleccions del 2014

Amb una abstenció propera al 60%, el PSOE va recuperar la plaça vilafranquina. Ho va fer amb un terç dels vots i deu punts per sobre del PP. La forta davallada del bipartidisme va ser substituida per la pujança de candidatures alternatives: Esquerra Unida, Primavera Europea-Compromís i Podem van quedar emmarcats en una forquilla del 11-10%. I ja a certa distància, cal afegir el 4,92% d'UPyD.

Si apliquem aquest escrutini a unes eleccions municipals, el panorama polític de Vilafranca seria d'allò més interessant, amb fins a cinc colors al plenari. El PSPV mantindria una majoria que no seria absoluta, amb cinc regidors, mentre que el PP en perdria un respecte els actuals. Compromís conservaria el seu edil i entrarien EU i Podem, sempre en cas que hi hagués les respectives candidatures.

El PSPV de Vinaròs ajorna les seues primàries per al 30 de novembre

Encara resten al voltant de vuit mesos per a la campanya electoral de les municipals, però a poc a poc, la maquinària comença a posar-se en marxa. Un dels primers partits que mou fitxa ha estat el PSPV, el qual des d'aquesta setmana està en fase de primàries per escollir el seu candidat o candidata a alcaldable en les ciutats de més de 20.000 habitants. Però hi ha excepcions a aquest calendari, i una d'elles la trobem a Vinaròs, on l'agrupació local ha sol·licitat un ajornament.

Primàries per al 19 d'octubre

No ha estat una novetat. L'agenda electoral socialista havia marcat en roig des de fa més d'un any l'inici de la tardor de 2014. Des de Madrid, i amb la intenció de promoure la participació de la base, es va designar que s'encetaria un procés de primàries, això és, de votació per a caps de llista, en els municipis de més de vint mil habitants. La data del procés es va fixar en el proper diumenge 19 d'octubre. Òbviament, si només hi concorria una persona, automàticament es proclamaria alcaldable.

Vinaròs: encara prompte per a la decisió

A la població més populosa del Maestrat, la seua agrupació local no hi té un clar candidat o candidata a ocupar eixa plaça. De manera que l'executiva va demanar ajornar la votació. Si hi arriba a celebrar-se una votació, atès que els socialistes apuntaven que dificilment s'hi trobaran amb dues llistes. Segons apuntava el portaveu Jordi Romeu a Mediterráneo, la decisió era massa precipitada. Al remat, des de la secretaria del PSPV central s'ha concedit que Vinaròs hi forme part d'un segon torn de primàries, marcat per al proper 30 de novembre, juntament a altres localitats com ara Almassora.

Benicarló: sense novetats

El moviment mediàtic generat a Vinaròs contrasta amb el silenci dels veïns del sud. L'agrupació benicarlanda no ha fet cap comentari respecte aquest tema. Tan sols, en data de 13 de setembre, ara fa quasi un mes, el secretari local Roman Sànchez defensava el model de les primàries de cara a escollir cap de llista municipal. És d'esperar, doncs, que en dos diumenges es conega la persona qui provarà de recuperar l'alcaldia cadufera per al PSPV, possiblement en sentit continuïsta.

A més de posposar les primàries, des de la seu del PSPV de Blanqueries tenia la facultat d'intervindre en un procés municipal quan es considerara que l'ambient de l'agrupació està massa enrarit i pot crear problemes de divisions internes. Doncs bé, hi ha missatges contradictoris sobre si aquesta potestat s'hauria d'aplicar a Benicarló: segons ValenciaPlaza, la direcció general dels socialistes "estudiarien una intervenció" en la ciutat. Mentre, tal com reflecteix l'article abans esmentat de Mediterráneo, la divisió interna "no es dóna en cap dels municipis de les comarques castellonenques". Si atenem als mitjans propis del PSPV benicarlando, no hi fan cap referència als seus canals de Facebook o Twitter.

Vallibona, 2011-2014

Vallibona, a l'extrem oriental dels Ports, és un dels pobles que més ha patit el despoblament durant les darreres dècades. Dels més de mil habitants de fa mig segle, avui en dia a penes hi resten un centenar curt de veïns censats, dels qual cal restar els que no hi resideixen però mantenen el seu vot al poble. Per aquest motiu va sorprendre que a les eleccions del 2011 s'hi presentessen fins a tres candidatures, sis noms en total, per a només tres places de regidor. El diari El Mundo va publicar una crònica sobre aquest afer que paga la pena fer-hi una ullada per copsar l'ambient que hi havia aquella primavera de fa tres anys.

Foto: mispueblos.es

Al remat, dels tres partits, només el PSPV va obtindre representació. Els seus tres candidats van ser els que més paperetes van traure, especialment el batlle Juan José Palomo, que va doblar el segon. En quart lloc i per només dos vots, va quedar l'únic representant d'Esquerra Repúblicana del País Valencià. Finalment, els dos candidats del Partit Popular.

Les eleccions del 2011

Vallibona va ser un dels pobles del nostre territori on els socialistes van fer doblet aquella jornada electoral. En el cas de les autonòmiques, el PSPV va obtindre el 42%, pel 26% dels populars. Com a tercera força va restar Esquerra Unida, qui va fregar el 13%. També cal destacar el 9,7% de Compromís.

A les eleccions al govern espanyol del novembre d'aquell any, la truita es va girar a favor del Partit Popular. Va imposar-se amb el 43%, nou punts i cinc vots més que els socialistes. De nou, Esquerra Unida va ser la principal alternativa als dos grans partits: va sumar el 13,11%. Compromís (4,92%) i Esquerra Repúblicana del País Valencià (3,2%) també van superar la barrera dels tres punts.

Les eleccions del 2014

El gran tret dels darrers comicis a Vallibona va ser la dispersió del vot: fins a nou candidatures es van repartir les 36 paperetes amb el logo d'un partit que hi van entrar a la urna. I si tenim en compte un vot ja equivalia a un gens menyspreable 2,78%, la gran majoria van sobrepassar l'umbral mínim del 3%. Així, el PP va guanyar de nou les eleccions, amb el 30%. A partir d'ací desfilen el PSOE (16,67%), EU (13,89%), Podem (11,11%), Esquerra i Compromís (8,33% cadascú) i amb un 5,56%, la coalició Els Pobles Decideixen formada per EH Bildu i el Bloc Nacionalista Gallec.

I tot i aquest ample ventall ideològic, si ho traslladarem a unes municipals amb sols tres regidors en joc, com és el cas de Vallibona, al remat quedarien els de sempre: dos per al PP, un per al PSPV. Si bé, clar està, aquesta extrapolació a penes té validesa per la naturalesa del sistema de Consell Obert.

Traiguera, 2011-2014

El municipi de Traiguera, amb més de mil habitants, és un dels més grans del Baix Maestrat interior. Des de l'any 2007, la vila terrissera està governada per Carlos Roda, alcalde pel Partit Popular, qui va renovar mandat a les últimes eleccions locals amb el 58,24%, això és, cinc regidors pels quatre de l'altra candidatura, la del Partit Socialista. Des d'aleshores, les nou persones que integren el plenari traiguerí continuen essent les mateixes.

Foto: mispueblos.es

Les eleccions del 2011

Els comicis autonòmics es van resoldre amb unes xifres parelles als locals, amb el PP per davant del PSPV per vuit punts percentuals. Ambdòs formacions van sobrepassar el 96% del total dels vots a candidatures, tancant la porta a qualsevol tercera opció.

Eixe 96% bipartidista es va repetir mesos després, a l'hora d'escollir diputats per al Congrés espanyol. Un altre cop, els populars van ser els vencedors, un 53%, i els socialistes per darrere, un 43%. Cap altre partit va saltar ni tan sols per sobre del 2%.

Les eleccions del 2014

Les passades eleccions al Parlament Europeu van deixar dos titulars a Traiguera. D'una banda, el quasi empat tècnic entre PP i PSOE, amb el triomf per als conservadors per només dotze vots, i per l'altra, una lleugera obertura per a que altres candidatures tingueren resultats, almenys, per damunt dels tres punts, com ara Esquerra Unida (4,06%) i Compromís (3,46%).

Si traslladem aquestos resultats a un escenari local, trobem que es mantindria la configuració de l'ajuntament traiguerí actual, amb cinc regidors per al grup popular i quatre per al socialista, això sí, amb una escassíssima diferència on cada vot valdria el seu bon pes en or.

La Torre d'en Domènech, 2011-2014

Per trobar l'altra Torre del Maestrat històric, hem d'eixir de la comarca oficial i entrar a la Plana Alta. La Torre d'en Domènech, Torre Endomènech o la Torre dels Domenges (emprarem la primera forma), també pateix la despoblació, i ara, per primer cop, baixa dels dos-cents veïns censats. Pel que fa l'apartat polític, la peculiaretat del municipi és que està governat per una agrupació d'electors denominada Treballem per la Torre, AETT, des de l'any 2007, amb Maria Amparo Bort al capdavant. Pel que fa a les últimes municipals, el poble es va dividir en dos fronts ben marcats: tot i copar els quatre primers llocs, els candidats de l'AETT van obtindre entre 117 i 116 vots, quatre regidors, mentre que els del PP van oscil·lar entre 99 i 97, un regidor, situació que contrasta amb el reguer de números d'altres ajuntaments de Consell Obert. La candidatura unipersonal del PSPV es va retirar.

Font: Panoramio

Les eleccions del 2011

Per contra, a la urna de les autonòmiques, la papereta més repetida fou la del Partit Popular, amb el 60% dels vots, la qual cosa indica un desdoblament de bona part del vot entre PP i AETT. Com els municipalistes no concórren a les Corts, la segona força va ser el PSPV amb un terç del recompte. Solament Compromís, i per décimes, va sobrepassar el 4%.

Aquestos percentatges pràcticament es van traslladar de València a Madrid. Per a les eleccions espanyoles, el PP i el PSOE pujaren un parell de punts, i Compromís va baixar un grapat de décimes.

Les eleccions del 2014

Quant els comicis europeus, populars i socialistes van mantindre les distàncies entre sí, però van veure reduits els seus suports a la Torre d'en Domènech. El PP va quedar amb eñ 52%, pel 27% del PSOE. Hi destaca com a tercera candidatura Esquerra Unida, qui gairebé toca els nou punts, tot passant per sobre de Compromís, qui trau un 3,39%.

No té trellat donar validesa a una simulació electoral que no té en compte el partit més votat a les anteriors municipals. No obstant això i per política-ficció, els resultats europeus ens deixarien un plenari governat pel PP per tres regidors, i l'oposició de dos socialistes.

La Torre d'en Besora, 2011-2014

Juntament a Vilar de Canes, la Torre d'en Besora és el municipi més menut de l'Alt Maestrat, menut en territori i menut en població. Amb un cens proper als cent-cinquanta habitants, les eleccions se celebren segons el Consell Obert. Al 2011, el PP ja havia guanyat abans d'obrir el col·legi electoral: per a cinc regidors, el PSPV sols havia presentat dos noms a la seua candidatura. I per acabar-ho d'adobar, va ser el menys votats, a molta distància: 80 paperetes de l'últim del PP per 15 del primer socialista. Al remat, quatre regidors populars encapçalats per David Vicente Segarra (tercer mandat) per un edil de l'oposició.

Foto: Turisme de Castelló

Com a data curiosa, al 2007 el veïnat torretí va ser el que més es va abstindre de tot el nostre territori, amb xifres properes al 45%. Quatre anys després, la participació va pujar fins el 68%, encara prou baixa si ho comparem amb altres poblacions de l'entorn.

Les eleccions del 2011

El triomf del PP va ser incontestable: un 84% dels vots de la Torre d'en Besora a les autonòmiques valencianes. La segona força, el PSPV, tan sols va aplegar als deu punts, i cap altra en va superar el guarisme del cinc.

Al novembre, el domini es va repetir, ara amb un 76%, en un marc de quaranta-tres punts d'abstenció. Els socialistes van pujar tímidament al 13% i Esquerra Unida va ser la tercera força amb el 5,75%.

Les eleccions del 2014

Els comicis europeus solen vindre acompanyats d'una força abstenció. Si li sumem eixa circumstància a un poble de normal abstencionista, no ens ha d'estranyar que la participació a les eleccions a l'Europarlament fos d'un 35%. Només un de cada tres torretins va votar, i d'ells, tres quarts ho van fer al PP. Mentre, PSOE i UPyD van empatar a quatre vots, un 7,69%.

Amb els grans percentatges que obté el Partit Popular, no és d'estranyar que si bolquem els resultats a unes municipals, el resultat siga de ple monocolor.

La Todolella, 2011-2014

La Todolella, als Ports, voreja des de fa anys els cent veïns censats amb dret a vot, però tot i això, a les eleccions al municipa van repetir la peculiaretat de convocatòries anteriors. En una comarca plenament bipartidista, o fins i tot unipartidista, els todolellans van poder escollir entre tres paperetes: les típiques del PP i PSPV, i la Ciudadanos de Centre Democrático, un partit d'àmbit estatal creat a Castelló, en la línia dels que es reclamen successors del centrisme i liberalisme d'UCD i CDS, encara que un dels seus dos candidats ja es va presentar al 2007 sota Coalició Valenciana.

Foto: Turisme de Castelló

Amb tot això, els veïns de la Todolella, amb el sistema de Consell Obert, podien escollir entre vuit noms per a triar els cinc regidors de l'ajuntament: la meitat éren del PP, i els altres, dos i dos per a PSPV i CCD. El resultat va afavorir sobretot els primers. Els populars van col·locar els seus candidats al més alt de l'escrutini, entre 64 i 56 vots. El cinquè va ser per als centristes.

Tot i la majoria absoluta, ha estat una legislatura amb força activitat pel que fa als càrrecs electes. L'any 2011 va prendre l'alcaldia Alfredo Querol per quarta vegada, però va deixar-lo al desembre de 2012. Només el lloc de primer edil, ja que va continuar com a regidor. Aleshores, José Ángel Cerdán va ser el nou alcalde todolellà. I aquest, per motius de salut, hi va renunciar al càrrec a l'agost d'enguany. En aquest cas sí va abandonar l'espai al plenari, de manera que en el seu lloc va entrar el següent a la llista de les eleccions, el socialista Arturo Ferrer. La Todolella comptava aleshores amb tres partits amb representació. Quant a l'alcaldia, després de de que Óscar Armengot exercira d'alcalde en funcions durant unes setmanes, el cicle s'ha tancat i Alfredo Querol ha représ la vara com a primer edil de la vila.

Les eleccions del 2011

El Partit Popular va ser la formació més votada a les eleccions a les Corts Valencianes, amb el 57% aproximadament, mentre que els socialistes van obtindre un 33%. Cap altra candidatura va sobrepassar la tanca dels cinc punts percentuals.

Poc va canviar la tendència els mesos posteriors, de manera que al novembre, amb motiu dels comicis espanyols, les xifres van ser prou semblants, 54% per als conservadors, 38% per als socialdemòcrates. Només sis vots van escapar del bipartidisme.

Les eleccions del 2014

Com en les anteriors ocasions, el PP es va imposar el PSOE en les europees a la Todolella. Ara bé, va perdre la línia de la majoria absoluta, 42%, vuit punts més que els socialistes. I per primer cop des de les municipals, un tercer partit obtenia un resultat a tindre en compte, el 6,5% d'Esquerra Unida. La baixa població comporta el valor relatiu d'un vot, de manera que amb tres i dos vots, UPyD i Ciutadans també van superar el 3%.

Tot i la majoria relativa dels populars en esta cita, si ho traslladem a un escenari municipal esdevindria majoria absoluta, amb tres regidors per dos de l'oposició socialista. Si bé, com ja hem expressat en la resta de municipis de consell obert, les característiques pròpies d'aquest sistema fa que la tria d'edils siga abans personalista que partidista.