Xarxes socials, Setmana Santa i polèmica. Sobre aquest eix ha girat el debat públic i polític a Benicarló en els darrers dies arran del comentari que va publicar a Facebook Josep Barberà, el número tres de la candidatura de Compromís-Esquerra i que ha derivat en tota una moció que durà el Partit Popular al plenari de demà per demanar que es retire de la llista electoral.
L'origen de tot plegat cal anar a cercar-lo al dia 19 de març, festivitat de Sant Josep, on a la ciutat cadufera van coincidir la Cremà de les Falles i la processó del Crist de la Mar. Aquella jornada, Barberà va penjar el comentari en clau d'humor: "Quina xaranga més fluixa Carrer de la Mar amunt, no?" en referència a l'acte religiós. Als comentaris del mateix, una altra persona li demana pel "respecte", i com assenyala el text de la moció, el polític valencianista va respondre, ja en data de 23 de març: "Sempre he respectat molt el dret de qualsevol col·lectiu a passejar trossos de fusta per on creguen convenient".
L'assumpte va saltar de la xarxa social (recordem que en un canal personal, com apunta la moció, i per tant en un àmbit que està a mig camí entre l'esfera pública i la privada) als mitjans de comunicació, especialment el diari Mediterráneo, on va sortir una peça titulada "El número 3 de Compromís 'arma el Cristo' en Benicarló". L'article va multiplicar l'eco dels comentaris, els quals hi apareixien reproduïts tal qual en dues imatges que acompanyaven la notícia, i que de nou, posa sobre la taula la qüestió del què pertany a allò privat i que és públic: té dret el periòdic de Castelló a publicar, suposem que sense permís, les publicacions -i la imatge de perfil- a la xarxa social d'un ciutadà?
De comunicats i mocions
Ja amb l'afer en boca de la societat benicarlanda, mentre el Partit Popular preparava la moció, la candidatura de Compromís-Esquerra feia públics dos comunicats de premsa, un del mateix Josep Barberà, qui emmarcava la frase en "un innocent comentari sarcàstic que no passava de ser això, crítica sana, perquè considero que s'ha de poder críticar tot, dubtar de tot. Ara bé, la meua crítica no passava de ser això, un comentari enquadrat en l'ambient de crítica fallera", per concloure tot disculpant-se "als qui s'hagen sentit ofesos", complint de retruc al primera petició de la moció de l'equip de govern.
Per la seua banda, l'alcaldable de la coalició, Marta Escudero, manifestava que el seu grup "defensa i protegeix el patrimoni i la història benicarlandes", i ho unia a la llibertat d'expressió i d'opinió, alhora que "no aprovem la censura" de la moció del PP, a qui acusa de polititzar "un sentiment privat d'un sector benicarlando, fent servir l'estima religiosa cap al Crist de la Mar com a eina política".
Quant a la moció que es debatrà al plenari, consta de dos punts: en primer lloc, que "el senyor Josep Barberà i el seu partit, Compromís-Esquerra Republicana de Benicarló, demane disculpes davant de la ciutat de Benicarló", i a continuació, "que, d’efecte immediat, el número 3 de les llistes del partit Compromís- Esquerra Republicana de Benicarló, el senyor Josep Barberà, no forme part a ser candidat a regidor de l’Ajuntament de Benicarló". I ho justifica per haver comés una falta de respecte a la pluralitat i "si qualsevol d'aquestes actituds irrespetuoses i insultants és efectuada per un candidat polític a regidor (...), la situació és doblement greu".
Sense perjudici del resultat del text, que si no succeeix res serà aprovat per la majoria del Partit Popular, la polèmica del Cristo del Mar de Benicarló deixa diverses lectures. La més immediata és conéixer si tindrà un cost electoral per a la coalició valencianista, no tant per ideologia sinó per la persona, un element clau en els comicis municipals. També per al Partit Popular, situat a la contra i que tant es pot beneficiar de les cortines de fum que provoquen els sempre controvertits temes identitaris -la llengua és un exemple ben vigent si pensem en València- com veure's perjudicat si s'aprecia un "abús" institucional cap un individu, que tot i ser futur candidat, no és un càrrec públic, i obre un inquietant precedent. Fins i tot pot ser, i és força plausible, que en breu, abans del 24 de maig, el tema haja caigut de l'actualitat i quede com una anècdota per a la història cadufera.
L'altra lectura, més profuda i més llarg termini, és la que cal fer per reflexionar sobre l'ús i els límits de les llibertats d'expressió, d'opinió i de respecte cap les sensibilitats d'una part de la societat, també de la imatge que han/haurien d'oferir aquells que aspiren a ostentar representació; i finalment, on comença allò personal i privat i comença allò públic. Aquest darrer punt, especialment, en la professió comunicativa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada